Article d'opinió de Martí Terés, executiva local de Girona. Publicat a El Punt/Avui
Com si es tractés de l'oracle de Delfos, la població gironina pot
tenir l'oportunitat de ser consultada sobre un projecte que ara mateix
sembla inviable. La situació és certament kafkiana, que no és excloent
de lamentable.
Ens hem de remuntar a l'any 2001 quan els populars
Jordi de Juan i Alícia Sánchez-Camacho, amb el vist-i-plau de l'alcalde
Joaquim Nadal i el ministre Álvarez Cascos, van fer la promesa electoral
d'eliminar el viaducte del tren convencional aprofitant el soterrament
del TAV pel centre de la ciutat. En aquests més de 10 anys hem tingut
temps suficient per veure un nyap rere l'altre en el decurs de l'avanç
d'aquest macroprojecte. Finalment, s'ha prioritzat la construcció del
TAV per evitar seguir fent el ridícul en els nombrosos aplaçaments que
ha sofert. Però això ha posat en evidència allò que molts temíem, és a
dir que quan acabessin les obres de l'alta velocitat el projecte del
convencional es replantejaria. I així ha estat. El fet que no avancessin
es prioritzés el túnel del TAV per davant del convencional ha posat en
evidència un altre seguit de despropòsits i acusacions mútues entre
socialistes i populars en relació al projecte del tren, l'eliminació del
viaducte, la construcció de la nova estació, la recuperació del parc
central...
Si tot hagués funcionat segons el previst ara no
hauríem d'estar preguntant-nos si convé soterrar el tren convencional.
Si el cost fos raonable i les obres no provoquessin cap molèstia tots
estaríem d'acord que és millor que el tren passi per sota i així poder
alliberar un espai per a la ciutat que relligaria barris que ara es
donen l'esquena i que la dotaria de noves zones de creixement. De fet el
ministeri comptava fer tot això amb els aprofitaments que es derivaven
de l'alliberament del sòl. L'estació de Girona havia de seguir el model
de l'estació de la Sagrera de Barcelona que preveia un munt d'edificis
d'habitatges, oficines, hotels i espais comercials en superfície, que
haguessin generat unes plusvàlues per costejar l'estació soterrada. El
ministeri tenia els mateixos plans per a les dues ciutats, fet que li
permetia tirar endavant els projectes sense haver-se de gratar gaire la
butxaca. Aquest model ja el coneixem, mentre les inversions fetes a la
resta de l'estat es sufraguen amb els impostos de tots, aquí ens
conviden a una festa que ens hem de pagar nosaltres.
El problema
va ser que amb la crisi econòmica els terrenys no haguessin generat
plusvàlues i per tant caldria una major inversió per part de l'estat,
cosa que no estan disposats a assumir.
Així doncs la situació
actual ens aboca a la construcció d'una estació provisional pel TAV a
Girona, talment com a la Sagrera, que permeti arribar l'alta velocitat
fins a la frontera d'una vegada per totes. Una vegada assolit l'objectiu
i s'hagin fet la foto, ja ens podem oblidar de més inversions. Els fets
ens donen la raó. Les inversions pactades en infraestructures a
Catalunya per part de l'estat acumulen un incompliment rere l'altre. És
un espoli en tota regla, doncs paguem més impostos que ningú i no hi ha
retorn per part de l'estat espanyol.
Davant d'aquest panorama
l'alcalde Puigdemont (CiU) i la seva sòcia de facto, Concepció Veray
(PP), es conformarien amb què la futura llei de pressupostos de 2013
contemplés una partida, ni que fos minúscula, que prevegi el soterrament
del tren convencional. El risc és gran, i tenim exemples propers. El
cas del desdoblament de la N-II amb partides aprovades i licitacions
fetes és una absoluta vergonya d'incompliments i retards. Les
perspectives pel soterrament del tren convencional poden ser les
mateixes. Que s'inici les obres i quedi tot empantenagat durant molts
anys més.
A més, en la situació actual, és vergonyós que a algú se
li acudeixi plantejar una despesa de prop de 500 milions d'euros en una
inversió que no és imprescindible, quan la crisi social i humana està
mostrant la seva cara més aspre de forma creixent i preocupant. Ningú
entendria que ens poguéssim gastar aquesta quantitat dels nostres
impostos en una despesa que no repercutiria en cap benefici directe en
cap termini, havent-hi necessitats imminents en el terreny social. És
una qüestió de dignitat.
En aquest context un conjunt d'entitats
veïnals, sindicals i polítiques han donat suport a la iniciativa de la
Mesa d'Entitats per la Participació de demanar a l'Ajuntament que faci
una consulta popular vinculant per tal que la població gironina es
posicioni sobre la conveniència d'iniciar un projecte que ens pot
hipotecar la ciutat durant molt anys.
La pregunta és pertinent i
legitimaria el posicionament de la ciutat davant les institucions de
Madrid. Per tant a ningú li hauria de fer por que davant d'un repte tan
gran com aquest la ciutadania participi i es defineixi.
Des de la
coalició ERC-Reagrupament-Catalunya SÍ posem tots els nostres recursos
polítics, tècnics i humans a disposició de la Mesa d'Entitats per la
Participació, i és en aquest sentit que la nostra diputada a Madrid,
Teresa Jordà, ja s'ha reunit diverses vegades amb les entitats per
traslladar aquestes inquietuds al Congrés. Tanmateix també donem ple
suport a la moció que es vol presentar al proper ple municipal instant a
la celebració de la consulta popular.